T102 Aprenent de la realitat

Exposició de Projectes de Final de Carrera de l'ETSAB

T102 Aprenent de la realitat

Aquesta exposició es va poder veure el gener de 2014 a la delegació de Barcelona del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya (COAC).

Per Zaida Muxí, Sandra Bestraten, Anna Ramos i Patricia Reus, membres del tribunal 102 de l’ETSAB.

La nostra proposta de tribunal de projecte final de carrera a l’ETSAB va començar a l’any 2010. Volíem formar un tribunal amb unes característiques diferents, començant per la seva composició, en la que totes som dones, i baixant la mitjana d’edat del mateix. Aquestes son unes primeres qüestions formals, no exemptes d’importància, especialment la de la composició femenina, degut que els tribunals son encara avui majoritàriament masculins. Per tant, considerem que aquest fet és important per a la visibilitat de les professores a l’ETSAB i per valorar d’altres maneres d’enfocar l’ensenyament i la professió. Finalment, el tribunal ha quedat constituït per Zaida Muxí, Sandra Bestraten, Anna Ramos i, com a professora externa, Patricia Reus. Al començament van estar al tribunal Eva Prats com a membre i Margarita Jover Biboum com a professora externa.

Calàbria 66 - Julieta DuranLa postura del tribunal respecte els projectes és que els, encara, estudiants facin una aproximació a la realitat i al seu compromís com professionals. Òbviament, com tot tribunal demanem la comprovació de les seves capacitats tècniques (urbanístiques, projectuals, constructives, estructurals) per resoldre la equació que és un projecte… però no ens conformem… volem que les propostes siguin possibles, que estiguin arrelades a les societats a les que els toca viure; volem que facin un exercici crític en el que la resolució del problema sigui una de les fases però no la única. Per tant, determinar el problema, fer les preguntes, indagar les referències prèvies, trobar el lloc i el programa adients son totes qüestions d’igual importància.

Donem molt valor a una sèrie de qüestions: la demostració de la necessitat del programa; el compromís amb el lloc (persones, cultura, geografia, clima, capacitats…); la rehabilitació i reutilització d’edificacions existents, i no necessàriament amb valor patrimonial, sinó pel seu valor material. El treball, quan és possible, es prepara en relació amb la comunitat a la qual va dirigit el projecte, tant per la seva viabilitat socioeconòmica com per a la construcció del programa. Fomentem i acceptem els projectes que deriven de la cooperació, així com la utilització dels sistemes constructius més adients considerant les capacitats materials, tecnològiques i humanes de cada context; això inclou la utilització de sistemes menys industrialitzats, lligats a la construcció en terra, canyes i d’altres materials. Fomentem el treball en equips pel que fa a les qüestions d’estudi dels llocs, relació amb la societat, generació de programes, ja que entenem que els projectes han de ser el resultat de debats i diàlegs.

Però sobre tot, entenem el procés de projecte final de carrera com un diàleg i un aprenentatge mutu, del qual n’estem molt satisfetes.

La tria que s’ha fet és representativa dels treballs presentats en aquest primers 4 anys i dels objectius exposats. Alguns dels projectes son resultats d’experiències que com estudiants els va portar arreu del món, com els casos dels projectes a Índia, Àfrica i Brasil. Els dos primers casos van ser projectes de cooperació amb ajudes del CCD de la UPC i el tercer com a resultat de l’experiència acadèmica de intercanvi a Rio de Janeiro. Els projectes a Barcelona sorgeixen de les oportunitats que com veïns i veïnes van saber descobrir al seu entorn més pròxim. El cas d’Igualada és la resposta que com a ciutadà compromès torna a la seva ciutat tot el que ha après a la universitat.

Els projectes de Carla Amat, Helena Cardona, Julia Goula i Dafne Saldaña, realitzats a la Índia, son el resultat del treball amb una ONG local de dones que busca millorar les condicions de vida de les dones, i en aquest sentit tots els projectes proposen espais que permetin conciliar les responsabilitats de la cura amb la pròpia capacitació i treballs remunerats; tot basat en estratègies urbanes de xarxes segures per a dones. Carla, Helena, Julia i Dafne formen el col·lectiu EqualSaree. El treball de Miquel Reina també aborda la condició de les dones, en aquest cas a Etiòpia, a la ciutat de Wukro, proposant espais de formació i de recursos per a dones, en relació a les mancances per ell detectades a la ciutat.

Als casos de Rio de Janeiro, de Sílvia Costa, i de Barcelona a l’edifici de l’ONCE a l’Eixample esquerra de Julieta Durán, si be allunyats geogràficament, els emparenta la decisió projectual de reutilitzar dos grans edificis de estructura de formigó, donant nous usos, transformant-los per millorar les condiciones espacials i d’habitabilitat dels mateixos.

El projecte per les fàbriques del Rec d’Igualada d’Antoni Valls s’enquadra en una resposta de revalorització patrimonial davant del nou pla, que pretén destruir tota aquesta memòria. Demostra que es poden aconseguir els guanys que promet el pla, però sense destruir el patrimoni, i proposa un projecte concret per a la producció industrial, amb una materialitat provisional o de pocs recursos per fer-ho viable.

Per últim, els quatre projectes dels components de LaCol a La Bordeta, Arnau Andrés, Lali Daví i Pol Massoni a Can Batlló, i Carles Baiges amb la Lleialtat Santsenca han demostrat, amb el pas del temps, com els projectes final de carrera amb arrels a la realitat no solament són possibles, sinó que poden tenir una gran influència en al barri en el que estan treballant.

El compromís personal amb les persones, les necessitats i els llocs que comparteixen tots aquests projectes els pot convertir en un referent d’un moment de canvi, i d’una altra manera d’entendre l’arquitectura.

Zaida Muxí

Zaida Muxí és doctora arquitecta. És professora d'urbanisme a l'Escola Tècnica Superior d'Arquitectura de Barcelona.

Deixa un comentari