Recintes industrials en reconversió (II)

Recintes industrials en reconversió (II)

Aquesta exposició virtual pertany a un treball de diversos grups de l’assignatura Arquitectura i Política de l’any 2011-2012 amb la intenció de comparar diferents recintes industrials reconvertits amb el de Can Batlló. S’estructura en dues parts: una primera on es presenten els diversos exemples, i una segona on es comparen temàticament.

Nous usos

COM_leyenda

Quins nous usos s’han incorporat als recintes industrials? En un inici les noves reconversions van ser per espais culturals o verd (ja sigui aprofitant els espais lliures com enderrocant naus). Poc a poc s’hi han anat incorporant noves necessitats i superant aquest estigma de que els únics possibles habitants de les antigues fàbriques eren artistes bohemis. Equipaments sanitaris, habitatges, oficines, oci, nous usos productius… s’han anat guanyant lloc als espais abandonats.

Patrimoni: construir el futur, sense oblidar el passat

Homenatge al passat, perpetuar-ho sense donar l’esquena a noves realitats i necessitats, però… en quin grau seguim sent “conscients de” i “conseqüents amb” la nostra memòria industrial i obrera en totes aquestes intervencions? Fins a quin punt la reutilització de certs espais no va més enllà de l’aprofitament racional de volums ja edificats? En quins casos es va més enllà i es tracta de reivindicar el patrimoni industrial com a factor clau del nostre passat?

La pròpia conversió de recintes industrials abandonats, reutilitzant-los per dotar-los de nous usos necessaris és, en si mateixa, un gran homenatge a la memòria obrera. La seva reutilització els perpetua físicament en el temps, actualitzats i exercint noves funcions més concordes a les realitats d’avui. Establim dos estats intermedis entre la destrucció i la producció d’una indústria, per comprendre millor les diferents actituds que s’adopten en diversos casos.

El pol oposat a una actitud d’ignorància o destrucció de la memòria industrial seria el seu homenatge plenament conscient i la seva utilització, sigui mitjançant el reclam del passat com en Zollverein (promoció) i en Fabra i Coats (màrqueting i exposició) o per mitjà de la generació d’una activitat productiva, com en el cas de LX Factory. No pot haver-hi una realitat de major reciprocitat amb el passat industrial que aquella en la qual es torna a generar riquesa a la mateixa fàbrica, però seguint noves lògiques i necessitats.

La conclusió que podem treure de totes aquestes dades no és més que la lliçó del que no ha de fer-se i el que si es podria fer en una intervenció d’aquestes característiques, si considerem com a factor important la memòria industrial i obrera, sent signe d’identitat d’un barri, d’una ciutat i de moltes vides. El recinte ho és tot, però hi ha una sèrie de punts focals que aporten una major identitat al mateix. Si els destruïm, aquesta desapareix. D’altra banda, aquests mateixos elements capitals solen tenir un gran potencial d’ús a causa de la seva gran grandària, podent convertir-se en grans sales d’espectacles, espais flexibles compartimentats…

Si anem una mica més lluny en l’homenatge que volem brindar-li al nostre passat industrial, podem prendre idees i actituds dels diferents exemples que s’han presentat. Partint de la base que la pròpia reutilització del recinte és la base inicial que tota indústria abandonada necessita, es pot fer un pas més i promocionar el projecte usant la memòria industrial com a reclam, organitzar activitats per descobrir el seu passat i generar nova activitat productiva en ell.

QUE_01 Memòria industrial

Espai i continuïtat urbana

RELACIÓ DEL RECINTE INDUSTRIAL AMB EL TERRENY QUE OCUPA
La configuració dels espais d’aquests recintes industrials ve condicionada, entre d’altres factors, per la superfície que ha estat ocupada i la superfície que ha quedat lliure. Aquests espais no construïts poden arribar a tenir un caràcter o un altre segons factors com el temps o la importància que se’ls hi dóna. La majoria dels exemples prenen o bé, un caràcter propi (plaça, parc, espai de reunió, etc.) o bé un caràcter residual (espai de pas, de transport, etc.).

De la mateixa manera que una ciutat pateix transformacions al llarg del temps, aquests recintes també s’han anat transformant. En general, en el moment en que es van construir aquestes fàbriques, no es pensava en els espais lliures ja que el més important era els edificis. Avui en dia, els espais no ocupats d’alguns recintes han pres protagonisme i se’ls hi ha donat un nou ús, arribant a tenir gairebé tanta importància com els propis edificis. A més del pas temps, el tamany dels recintes juga un paper transcendental condicionant aquests canvis d’usos dels espais lliures, els quals han estat més freqüents en aquells exemples de major superfície.

USOS DE L’ESPAI LLIURE I LA IMPORTÀNCIA DE LA REHABILITACIÓ
L’espai no construït d’un recinte industrial pot guanyar múltiples usos després d’un procés de rehabilitació, transformant-se la majoria d’ells en espais públics. A exemples com la Colònia Güell, la Baronda i Frigsa, part de la superfície no construïda es converteix en parc o passeig públic, és a dir, en una nova zona verda al barri.
Una altra possibilitat per a aquest tipus d’espai és configurar-lo com a plaça, on es pot donar la ocasió de realitzar activitats lúdiques relacionades amb el que passa dins els edificis rehabilitats. A Ca l’Estruch, per ex., l’espai passa a ser un teatre a l’aire lliure donant servei a les companyies teatrals que assagen a l’interior. A Gare Saint Sauveur la plaça es converteix en espai multi usos.

Als exemple de major superfície, l’ús de l’espai lliure és més complex. En el cas de Frigsa, s’hi realitzen moltes activitats: pistes de skate, piscines públiques, pistes esportives i un museu soterrat sobre la memòria de la ciutat. D’aquesta manera, es pot constatar com la rehabilitació d’un antic recinte industrial abandonat i del seu espai lliure, ofereix la possibilitat de crear equipaments per a la població local guanyant un caràcter de servei a la ciutat que no tenia abans com a fàbrica.

On habitaven els treballadors/es de les antigues fàbriques?

Colònies industrials

_ANTIGAHabitatges obrers, blocs de pisos petits i amb els serveis bàsics per a viure. La indústria catalana a partir de meitat del segle XIX va començar a créixer cap a les zones rurals on els industrials gaudien de més avantatges per a instal·lar-s’hi, tant com per l’existència de sòl lliure com pel preu més baix d’aquest.

Situar-se en aquestes àrees allunyades de les ciutats requeria la construcció de tot tipus de serveis per als treballadors, botigues, escola, església i, òbviament habitatge. Això doncs, és el que anomenem una colònia industrial, fenomen que es va escampar a gran velocitat pel territori de la Catalunya Central.

Aquest model d’urbanització del territori es va anar convertint en un nou conjunt de nuclis urbans que s’anaven transformant amb el temps per tal d’adaptar-se a les noves necessitats de l’empresa. Aquí és on trobem la diferència
principal entre una colònia industrial i un poble, doncs resulta que mentre als pobles les transformacions es donaven
segons les necessitats dels habitants (enteses en el context històric), a les colònies els canvis no venien donats
per decisions polítiques o d’interès general, sinó que eren de caire purament empresarial, per tal d’augmentar la productivitat i abaratir els costos.

Tot i que no hi ha un model exacte i genèric de colònia industrial, ja que es situaven al territori d’acord amb decisions tècniques segons l’indret, el pas del riu… podem identificar trets característics d’aquestes com són una plaça sovint davant l’església, blocs lineals d’habitatge, les diferents naus industrials, la casa del propietari…

Aquests blocs lineals d’habitatge solien tenir entre dos i tres nivells on s’hi col·locaven els pisos amb un criteri d’aprofitament màxim de l’espai, per això sovint es situaven de forma lineal amb accessos a través d’un corredor. A més, les vivendes solien ser petites, d’entre 50 i 70 m, i amb allò més bàsic: cuina, menjador i dues o tres habitacions segons la família, i sobretot, segons la posició dins la pròpia empresa. Així doncs, aquells amb una millor posició dins l’organigrama de l’empresa disposaven de millors habitatges, més grans, en millor localització i orientació…

Val a dir que les colònies eren uns recintes totalment tancats, tant empresarialment com socialment, ja que tot allò que succeïa al recinte es donava sota la mirada del propietari.

01 maketa 13bPolígons

Fora dels recintes industrials, els habitatges s’han donat en el propi nucli urbà on es localitza la indústria. Aquesta vivenda als voltants sovint ha tingut una gran influència en el teixit actual de les nostres ciutats.

Amb l’encariment del transport, les colònies industrials van passar a traduir-se en un sinònim d’alt cost, ja que moure primeres matèries de les ciutats (ports, estacions…) fins a les colònies i després moure els productes de tornada als nuclis urbans grans era molt car. Això doncs, sumat a la disponibilitat de carbó per moure les màquines que fins aleshores havia estat intermitent, va fer proliferar que les indústries passessin a situar-se a les pròpies ciutats. Exemples d’això ho són la Grand Horny, l’LX Factory, Can Batlló o l’Espanya Industrial.

Als fotoplànols podem veure les àrees d’habitatge, i com aquestes, seguint les directrius dels carrers que es generen dins el recinte industrial, s’han anat articulant, fins a crear el teixit que se n’ha derivat.

Així doncs, per exemple a Sants, on trobem fàbriques com el Vapor Vell, l’Espanya Industrial i Can Batlló, veiem com les unions dels tres recintes formen el que avui és el teixit de Sants.

Quant a la tipologia d’habitatge a les ciutats, depenent de la situació del recinte, es donava en blocs lineals, com es pot veure a la Grand Hornu amb fileres de cases entre mitgeres, o bé en mançanes tancades si es trobaven més properes als centres, com es donava a l’LX Factory.

Quant al propi habitatge, no hi havia gaire diferència al que hi havia a les colònies. Solien ser petits pisos amb allò indispensable, una cuina, un menjador i dues o tres habitacions, segons les famílies i la capacitat econòmica d’aquestes.

Introduir nous habitatges

photo3

És possible introduir habitatge en l’espai que ocupava l’antiga fàbrica?

Des de que es va donar el moviment de conservació del patrimoni industrial, s’ha tendit a orientar tots aquests espais, sovint amb grans llums, a programes culturals per donar cabuda, tant a exposicions d’art, concerts, lectures, reunions… com a centres de producció que permeten als artistes desenvolupar el seu treball i dotar-los de l’espai que necessiten (alçades grans, llums grans…) fomentant així, l’art actual, ja que molts artistes sovint no troben o no poden assolir les despeses de llogar espais com aquests pel seu propi compte. Aquests centres, moltes vegades també permeten donar allotjament als artistes, creant-se així els loft, una tipologia caracteritzada pels espais únics i amplis, molt minimalistes i vinculats amb l’art. Així doncs, per les característiques d’aquests recintes i per les necessitats dels seus usuaris va proliferar la idea d’introduir-hi aquest tipus d’habitatge.

Però les classes més acomodades ràpidament van veure l’atractiu en les característiques d’aquests apartaments, fet que ha contribuït a deixar de pensar el loft com un habitatge-taller per considerar-lo un habitatge de luxe, incrementant exponencialment el preu d’aquests. Així doncs, s’ha donat un canvi en la manera d’organitzar els espais d’antigues fàbriques, que ara estan començant a incorporar més programes d’habitatge.

Però, és el loft l’única tipologia que té cabuda en aquests espais? Si només pensem en aquesta tipologia com a possible per a introduir-la en antigues fàbriques, deixem fora a gran part de la societat que podria fer-ne un ús molt més rentable. Amb tot això, la resposta a la pregunta que encapçala el text la podríem trobar segurament en la fàbrica Fabra i Coats, on el projecte inclou la incorporació de vivenda per a joves en una de les naus del recinte.

Les necessitats dels joves solen ser molt diferents i canviants, i sovint necessitem habitatges de trànsit. A la Fabra i Coats hi ha pensats uns 5500m2 de sostre per habitatge destinat a la gent jove. Es tracta d’un habitatge dotacional de lloguer per satisfer les necessitats que els joves tenen i ajudar a resoldre un dels grans problemes de la societat actual, que és el problema de l’emancipació dels joves.

Quant a la tipologia necessària per aquest col·lectiu, es trobaria segurament en el camí entre un loft i un habitatge convencional, doncs són durant aquests anys quan les persones som més creatives i tendim a voler desenvolupar projectes de vida. És a dir, som més emprenedors. Els habitatges de la Fabra i Coats, presenten quatre tipologies diferents segons les necessitats de cadascú. Aquesta nau destinada a l’habitatge dotacional ha estat distribuïda de tal manera que es fomenti la idea de col·lectiu. Així doncs els accessos, les escales… tot forma part d’espais comuns de trobada on els joves poden intercanviar idees, converses i socialitzar-se.

És doncs un clar símbol d’on venim i cap on anem.

Un treball de
Simón Fernández Castro
Federica Bufano
Cristina Romero Cortazar
Enrique Escoda Perez
Marta Benedicto Izquierdo
Lucia Millet De Ferrater
Cristina Prat Dot
Jordi Olive Ponce
Arantxa Perellon Lopez
Ernesto Yélamos Quesada
Maria Fierro Aurrecoechea
Pau Gabarra Mesalles
Neus Alemany Abrines
Eudald Pedros Reig
Ivana Sangüesa Antolí
Cerni Perez Mas
Enrique Ausias Cruañes

Deixa un comentari